Buscar

CARTA AL MEU GERMÀ...

Recordo perfectament aquell dia... com si fos ara... com per oblida'l!! 

Havíem començat a jugar i ja havíem creat la nostra història,  com fèiem sempre plegats...
Tu eres el gran Àngel Nieto!!  Eres el millor motorista del moment,  tothom et seguia a les teves curses,  tothom volia veure't al creuar la línia d'arribada,  erets el millor i volien rebre al campió!! 
Tu, sempre posat al teu paper a la perfecció, perquè t'encantava representar-lo...  amb el teu casc,  la teva super moto-bicicleta i corrent a tota velocitat... i jo,  amb la meva millor disfressa i jugant a ser una fidel seguidora i fan incondicional del motorista del moment,  fent mes real el meu paper mentre corria darrera teu esbojarrada cada cop que passaves i donaves la volta per allí on t'esperava,   animant-te,  aplaudint les teves voltes al circuit del nostre carrer duc de Solferi i venint corren a rebre't a l'arribada imaginaria... perquè com sempre,  eres el guanyador!! 

 Amb les nostres histories ens ho passàvem genial els dos!!  Ens encantava i disfrutavem plegats i amb els altres nens del carrer... Cada un representant el seu personatge imaginari,  cada un sent el que volia ser en aquell moment... disfrutant de la vida que vivíem i somiant.. sentint-nos com els millors germans,  sempre junts en tot.. inseparables...

Però aquell caotic dia,  que mai oblidaré, el joc va ser molt diferent...


Vaig tenir un mal estar a la ultima volta, una mala sensació, un mal de panxa que no m'explicava ni entenia llavors... anaves tan posat en el paper que feies,  que corries igual que en un circuit de devo... sense pensar que estaves escenificant sobre un escenari real i perillós pels nostres jocs...

Aquest dia vaig canviar el lloc de la meva rebuda,  no volia esperar mes,  et vaig venir a buscar ràpidament mirant d'adelantar el final del joc,  ja no m' estava agradant... alguna cosa m'havia fet sentir que no volia jugar mes,  volia que s' acabes ja!!  i ho vaig fer venint corren a veure com agafaves la última corba abans del final... a l'altre carrer, abans de girar cap a la nostra barriada. 

Durant uns instants,  al girar la cantonada i veure't com arribaves ràpid com un llamp,    vaig sentir que era tu, era jo el motorista,  era el que no podia parar,  el que xocava de front amb la bicicleta i volava pels aires fins a caure a terra... incomprensiblement  hem vaig posar a la teva pell,  vaig veure,  vaig notar,  vaig sentir com es trencava el somni en el que estaves quan un cotxe que venia de la realitat va aparèixer del no res,  va irrompre la nostra història sense avisar,  sense nosaltres saber-ho,  i va colpejar la imaginació per tornar-nos a la mes crua i dura realitat... i de la pitjor manera... allí es va apagar la llum... va finalitzar aquella  història,  aquell dia,  allí,  es va trencar el nostre món... es va acabar el nostre joc,  el teu joc,  i casi la teva pròpia vida...

Quan després dels anys hi penso,  com ara... quan recordo aquell moment,  quan sento que et perdo com aquell dia vaig sentir,  se m'apaga de nou la llum,  sento que alguna cosa en mi es mor,  i continua fent el mateix mal que hem va causar anys enrere...

Estimat, ja no som uns nens,  ja no juguem plegats,  ja no tenim somnis comuns ni històries imaginaries que compartir... ara cada un te una història,  al igual que el Jordi,  el nostre germà petit que també s' ha fet tot un home.  Tenim cada un de nosaltres uns jocs,  un escenari i uns amics
i família que hi participen diferents.  Però tot i així, avui, igual que quan érem tan sols uns nens,  cada cop que tu ets feliç,  jo hem sento feliç i ho celebro des de la graderia, al igual que fan el nostre germà i els pares...  i quan alguna cosa et fa sentir malament o et fa mal continuo sentint els mateixos mals de panxa... tenint el mateix mal estar quan veig que passa davant dels meus ulls sense poder arribar-hi... perquè ja no formo part dels teus jocs actualment,  tan sols soc espectadora,  seguidora i et veig, no ho dubtis,  miro el teu mon i si no m'agrada,  si veig que et fa mal i que fa que t'allunyis de mi,  de nou com en aquell accident es fon la llum... i en la foscor es molt difícil poder arribar on ets tu... impossible avisar-te dels cotxes que et creuaràs a la vida,  perquè no hi arribo a temps... no hi soc per veure'ls venir i avisar-te del perill... 

Però la nostra llum,  la dels pares i els teus germans,  mai es fondrà del tot, es torna a encendre per si algú de nosaltres ens hem perdut o ens han desorientat...  la família es el far que sempre esta encès,  el pare i la mare sempre ens guien i ajuden,  son la nostra claror per poder guiar-nos i esperat-nos als tres sempre,  igual que el far a tots els mariners, sempre estan aquí,  sempre son el nostre ultim o primer recurs on podem acudir,  tant pel Jordi,  com per tu i per mi,  com abans,  ara i per sempre mes, fins que se' ls hi agoti el seu temps...

Nen,  siguis feliç amb el que tu triïs,  nosaltres tan sols farem d'espectadors de la teva vida si així ho decideixes, ens pugui agradar o no,  es la teva vida i la teva decisió,  preo no permetis mai que ningú destrueixi el teu far,  que trenqui el vincle que tens amb nosaltres,  la teva família,  perquè nosaltres,  els teus germans,  els que han creixut amb tu de petits i els teus pares que han estat sempre aquí incondicionalment... Sempre!!! això no es pot substituir... per molt que brilli el que et fa feliç,  sempre es pot descolorir, o deslluir,  la teva visió pot variar i deixar de fer-te feliç,  perquè no es innat i pot ser que es deixi de sentir... 

Peró a nosaltres,  els que hem compartit amb tu la vida,  ens uneix un vincle de sang que uneix els nostre destí. Així que germà,  fes-me cas per una vegada,  i no deixis de tenir el teu far,  es vital per existir,  sense pares ni germans seràs infeliç... I recorda que per molt que altres t'estimin,  nosaltres també ho fem així,  siguis com cal i no actuïs perquè algú te ho digui així... pensa sempre carinyo,  que la dona que de debò et vulgui estimar i amb tu la vida compartir, mai podrà ser tant egoista i pensar en el seu melic,  deixara de banda les crítiques,  enveges i odis adquirits,  i no farà tot allò que negativament et o ens pugui influir,  deixarà les crítiques contínues sense sentit, les mentides i així no sentirà cap més dels nostres crits, almenys ho intentarem... ho mirarem d' aconseguir...  si es cuida de la seva vida i no de la dels veïns, les coses milloraran i un tracte cordial sempre nostre tindrà.  Aquí serem també si necessita deixar-se estimar...  si es la dona que et fa feliç i t'estima a nosaltres ja ens val,  però  li demano molt respecte sobretot pels nostres pares, perquè ells ja se l'han ben guanyat,  per als teus germans ens dona mes igual però una actitud positiva sempre ajudara,  i qui sap, amb el temps i una canya ademes de molta humilitat, si algú li va ensenyant... treballant positivament tot el vessant emocional ,  canviaran les impressions i perspectives i tot millorarà.

Pensa-ho be petit, allunyar-se dels que sempre t' han estimat, ajudat, aconsellat i cuidat no es una bona idea, es mes be una pèssima elecció i estic del tot segura que amb el temps te'n penediràs, i si no fixa't en una rosa, un bon exemple!! creix mes forta i bonica mentre esta al seu roser, un cop es tallada, va minvant dia rera dia fins quedar-se en un "no res", ah i posar-la en aigua tan sols li allarga la vida uns dies, però no gaire mes... Espero que m'hagis entès....

 Després d' aquest escrit jo ja no insistiré mes, si no et toca el cor no veure als teus pares, ni per nosaltres cap estima tens, allà tu amb la teva tria, però que sapiguis que hi sortiràs sempre perdent... Ho saps, i si no ja ho sabràs, mes tard i mes aviat...

Una abraçada petit, amb pena, però he acabat, es hora que t'espavilis si amb nosaltres ja no vols comptar...  jo sempre et trobaré a faltar i no veure créixer la petita ni jugar amb el meu ratolí no se si ho podré pair, però com tampoc t' ho mereixes si acabes optant per no veurens per nosaltres acaba tot aquí.

Un últim consell abans del comiat, per tu i la teva dona. Agafeu-lo si voleu, si no tranquils que no hem fa patir.
Cuideu be a la gent que us ajuda, aquella amb la que podeu comptar, perquè si ho feu com amb els meus pares, i com als teus germans a la mà us acabaran mossant... (alguna ferideta ja la degueu portar i tot ja ... Espero que poca cosa i que mai es pugui agreujar!)

Cuida't germà... T' estima sempre la teva germana gran..


Deixa't portar pel que sents!
Ser bona persona com eres
 

Traducció del blog a altres idiomes